I tú... com has arribat a ser porter? –
Ens han preguntat més d’una vegada.
Una dita molt encertada diu: "No
podem saber ón anem, si no sabem d'ón venim". En el meu cas, si hagués
de dir cóm vaig iniciar la meva aventura esportiva, directament diria: vaig
fracassar amb el futbol però vaig encertar amb l’handbol.
Avui en dia és normal veure la canalla
jugant amb una simple pilota i una porteria improvisada. Ens pensem que naixem
per practicar un esport en concret, però quan ets petit no importa si xutes o llences la
pilota, perque ets feliç amb les coses senzilles de la vida. Jo no vaig ser
menys i d'aquesta manera vaig començar a gaudir de l'esport: xutant la pilota
amb els amics al carrer.
Per motius personals
vaig viure una temporada a Itàlia. Amb 7 anys vaig inscriure’m a l’equip de
futbol de Grottaferrata (població propera a Roma) i allà vaig començar a
aprendre el que comporta un esport col·lectiu. Tot i ser esquerrà no vaig
trobar la motivació necessària per seguir i després de 2 temporades al FC Sant
Quirze ho vaig deixar córrer.
No va ser fins als 10
anys quan vaig decidir provar l'handbol perque a l'equip del poble (Handbol Sant Quirze)
hi tenia bastants amics de l'escola (Purifiació Salas Xandri). És important que
es repeteixi la paraula "amics" perque en aquestes edats és molt comú
que els nens es moguin pels vincles emocionals que construeixen. Llavors vaig
arribar a un acord amb els meus pares: jo deixava d'intentar fer-me
multimilionari amb el futbol per intentar ser feliç amb un nou esport.
En aquell moment era
Aleví i els meus entrenadors rotaven els jugadors amb la porteria, era un
jugador normal com qualsevol altre, no destacava per sobre la resta però sí que
tinc el record que era un jugador solidari, és a dir, era el típic jugador que
preferia passar la pilota al company abans que marcar i endur-me tot el
protagonisme. A la porteria no ho feia malament, no tenia por quan arribava la
pilota i em picava, i els meus companys semblaven confiats quan jo hi era.
L’Oriol, el meu entrenador quan
vaig ser infantil va ser el que va prendre la decisió definitiva: aniria a la
porteria. Tenia 12 anys, era alt i corpulent i tenia una predisposició que la
resta no tenia, perfecte. El més important és que va saber trobar el meu lloc i
jo ni tan sols ho sabia, per aquest motiu li estaré eternament agraït.
Des de llavors he
viscut moltes victòries i derrotes, moltes alegries i decepcions. Per sort en
el camí que anem construint tenim molt de suport dels nostres essers estimats:
tant de pares, com amics i companys. Tot passa per algun motiu, no hi ha res
millor quan trobes el teu lloc i et sens realitzat. Per aquest motiu, si et trobes encalla't i no saps com seguir endavant, enrecorda't de com vas començar. Tot resulta més fàcil quan recuperem la il·lusió que ens feia jugar com a nens!
I tú, t'enrecordes de
cóm vas arribar a parar ón ets ara? Per què et vas decantar per defensar els
tres pals abans que començar a marcar gols com a jugador de camp? Va ser
casualitat? No. Vas prendre la millor opció, perque el porter és el jugador més
valuós de l'equip.
Per contrastar la
meva història, us deixo una notícia sobre els inicis de Danijel Saric, sense dubte un dels millors
porters del món del moment!
